Entrevista a Júlia Serrasolsas: “Si he de perdre audiència perquè el meu discurs és antifeixista, em sembla meravellós”
Ens parla de les seves dues facetes: l’educativa i la musical.
Els valors comunitaris marquen tot allò que fa Júlia Serrasolsas. D’adolescent, va començar a cantar com a acte de militància, per difondre els valors feministes en un context en què existien pocs grups de música catalans que transmetessin aquesta lluita a través de les seves lletres. Des d’aleshores, ha combinat una doble tasca transformadora: des de l’educació, com a sòcia treballadora de la cooperativa +Educació, i des de la música, com a cantant del grup de música Ginestà. En aquesta entrevista, conversem sobre la importància de posicionar-se.
Fa sis anys que treballes a la cooperativa +Educació i ara n’ets sòcia. Què et va decidir a entrar-hi?
Eren uns valors que em representaven molt i era un espai on s’escoltava la veu de les treballadores des d’un punt molt de persona a persona, que això no ho trobava en la resta de llocs on estava treballant.
Quins projectes portes a la cooperativa?
Porto projectes d’acció comunitària. Concretament, un que és el Passaport Aeronauta. És un projecte d’acció comunitària, d’ampliació d’oportunitats educatives fora de l’escola per a infants que no poden continuar aprenent, moltes vegades per temes de recursos, quan s’acaba l’horari lectiu. El que fem és coordinar tota l’oferta educativa que hi ha a un territori i oferir una eina, que és un passaport d’aprenentatge, perquè aquests infants tinguin una motivació per participar i connectar-se amb el territori amb les activitats gratuïtes que hi ha al seu entorn.
Combines la tasca educativa amb la musical, que sovint s’interrelacionen. Quina és la teva trajectòria musical?
Jo vaig començar a fer música de petita, però en realitat no era una cosa molt central a la meva vida. Vaig estudiar clarinet uns anys i vaig cantar a una coral. Crec que era molt més central dins la meva vida la part de militància durant tota aquesta època que vaig estar fent música. I hi va haver un moment en què se’m van ajuntar les dues coses, que és quan amb la Maio, que és la meva germana bessona, vam fer un grup de música que es deia Akelarre.
En aquest grup de música, el que fèiem era una mena de divulgació d’un discurs feminista, que en aquell moment ens adonàvem que a Catalunya no estava fent ningú. Hi havia un buit molt gran. Teníem referents de Madrid o d’altres parts d’Espanya, com per exemple La Otra o De Espaldas al Patriarcado, però aquí no s’estava fent. Llavors vam decidir posar-nos-hi. Nosaltres teníem 13 o 14 anys en aquell moment.
Arriba un moment en què amb el meu germà, amb el Pau, vam sentir aquesta necessitat d’explicar coses, de fer música. El Pau va començar a compondre i vam decidir fer el grup de música que ara és Ginestà i començar una carrera molt des de zero. Molt des de la militància també, perquè al principi només tocàvem en festes populars o a qualsevol festa de ‘l’Esquerra indepe’, als espais autogestionats… A poc a poc, per sort, vam poder anar a tocar a espais una mica més grans. Cada vegada ens va començar a escoltar una mica més de gent i fins al dia d’avui. Considero que ara sí que hem arribat a ser un grup consolidat i que ja tenim un espai dintre la indústria, que això també ens fa sentir bé, perquè vol dir que tota aquesta feina que vam fer des de la base ha tingut suc.
Treballar en una cooperativa et facilita dedicar-te també a l’àmbit musical?
Jo crec que sí. Un dels valors de les cooperatives és que es posen les vides al centre i les cures, i igual que jo amb la meva vida musical i la gent amb les seves altres vides, sempre hi ha espai i converses sobre això. Quan he estat en moments de promoció de disc, que va ser el febrer de l’any passat, hi va haver dies que no vaig poder anar a treballar perquè estava fent entrevistes o així. També intento molt cuidar les dues parts. No trepitjar les coses entre les unes i les altres. Treballar en una cooperativa facilita moltíssim que pugui ser músic, que a vegades tingui els dos barrets posats, que m’ha passat alguna vegada, i a vegades només en pugui tenir un.
Text: Marta Rosique i Saltor, de Jornal.cat-AMIC
Related Posts
